dilluns, 4 de febrer de 2019

L'economia social i solidària en el segle XXI: un concepte en evolució. Cooperatives, B corporations i economia del bé comú Vanessa Campos-i-Climent

L'economia social i solidària en el segle XXI: un concepte en evolució. Cooperatives, B corporations i economia del bé comú
Resum
-
Totes les formes d'organització social que han existit al llarg de la història de la humanitat han satisfet les necessitats de les persones que hi formaven part de diferent manera. És a dir, han donat resposta a les tres qüestions essencials que es planteja la ciència econòmica: «què s'ha de produir?» «com s'ha de produir?» i «per a qui s'ha de produir?». L'únic tret, però, que han compartit les diferents formes d'organització social és que la unitat bàsica de producció dels béns i serveis és l'empresa. Per tant la manera en què es prenen les decisions dintre de les empreses, el joc de poder que determina quins interessos es prioritzen en cada moment, resulta clau per a entendre com es dona resposta a aquestes tres qüestions abans esmentades. Quan es planteja la necessitat d'un canvi cap a una economia que posi les persones en primer lloc, el que ens hauríem de plantejar és si hi ha una altra manera de fer empresa. Per això, en aquest article, es fa una revisió a les formes empresarials anomenades crítiques, que es basen en el qüestionament del principi capitalista segons el qual el principal objectiu de les empreses ha de ser generar com més diners millor. Revisarem i compararem què són i com sorgeixen aquestes formes empresarials crítiques: des de les cooperatives, passant per les societats laborals, les B Corp i l'economia del bé comú.
economia social i solidària;  cooperatives;  societats laborals;  B Corp;  economia del bé comú; 
Abstract
All forms of social organization that have existed throughout human history have satisfied human needs in diferent ways. That is, they have given different answers to the three basic questions considered by Economics: "what to produce?", "how to produce it?" and "for whom to produce it?" The only trait that all forms of social organization have in common is their consideration of enterprises as the basic unit of production for goods and services.

Therefore, the way decisions are made in firms – the power game forever determining which interests are given priority over others – is key to understanding how the three above-mentioned questions are resolved. As such, faced with various proposals calling for an enconomy that prioritizes people over capital, we need to consider alternative ways in which business can operate.

In light of the above, this paper reviews the wide range of business models that criticize or question the principal of investor-owned firms, ie organizations whose main goal is not to make a profit whatever the cost. The paper provides an overview and comparison detailing the origins of such business models, which include co-operatives, labour-managed firms, B Corps, and Economy for the common good.
social and solidarity economy;  co-operatives;  labour-managed firms;  B Corp;  Economy for the common good; 
Introducció
El concepte d'economia social neix a l'Anglaterra del segle xix. És la resposta que els obrers de la indústria tèxtil donen a les seves condicions de vida pèssimes. Les primeres manifestacions de l'economia social es donen a Rochdale el 1844, on els coneguts com a «Pioners de Rochdale» formaren una cooperativa de consumidors que els permetia abastir-se de queviures i parament de la llar a uns preus significativament inferiors als del mercat. Per tant, es tracta d'una resposta col·lectiva articulada des de la societat civil per a donar solució als problemes reals de la societat civil. Es tractava del plantejament d'un model econòmic alternatiu a l'economia capitalista i a l'economia marxista.
Més endavant, en el anys seixanta del segle xx, a l'Estat espanyol comença a gestar-se el model de les societats laborals. Aquest model d'empresa, que implica una forma jurídica que combina la lògica cooperativista amb la lògica d'una societat capitalista, es va desenvolupar de manera considerable durant els anys setanta i va arribar a tenir, per primera vegada, reconeixement legal amb la Llei de societats anònimes laborals de 25 d'abril de 1986 i posteriorment amb la Llei de societats laborals de 24 de març de 1997.
La realitat de les empreses socials és més recent. Aquestes no tenen una forma jurídica determinada, sinó que per ser classificades com a tal han de ser organitzacions els objectius de les quals tinguin una naturalesa doble: d'una banda economicofinancera i de l'altra banda social. Les empreses socials són molt nombroses i estan molt desenvolupades als països anglosaxons i al nord i al centre d'Europa. Les empreses socials més nombroses a l'Estat espanyol són les empreses d'inserció, les quals tenen com a principal objectiu la inserció en el mercat laboral de persones en risc d'exclusió per mitjà del treball.
El 2006, als Estats Units, un grup d'empresaris i professionals creen B lab, una organització sense ànim de lucre, amb la finalitat de desenvolupar un sistema de certificació que avaluï l'impacte de les empreses en la societat. Defineixen el concepte de B Corporation (o B Corp). Aquest concepte, però, ja no està plantejat d'acord amb la forma jurídica de l'empresa sinó del seu comportament de cara a la societat i el medi ambient.
Per la banda europea, l'any 2010, el filòleg Christian Felber publica el llibre Economia del bé comú, en el qual assenyala, tal com ja ho van fer els pioners de Rochdale a mitjan segle xix, la necessitat que l'economia posi les persones en primer terme. A partir d'aquí, proposa que les empreses i la resta d'organitzacions elaborin un balanç del bé comú per mesurar-ne l'impacte en la societat.
Amb l'objectiu d'analitzar i comparar aquestes realitats, aquest article s'estructura en tres seccions: en la primera es conceptualitzen les formes empresarials més tradicionals que conformen la realitat de l'economia social i solidària; en la segona es descriuen i analitzen les aportacions més actuals de les B Corps i l'economia del bé comú. Finalment en el punt tres es fa una anàlisi comparativa dels diferents models i s'assenyalen les conclusions principals.

1. Les empreses tradicionals de l'economia social i solidària: cooperatives i societats laborals
Com ja s'ha assenyalat en la introducció, les empreses de l'economia social i solidària que són més nombroses i tenen una trajectòria més llarga i consolidada en el temps són les cooperatives. L'Aliança Cooperativa Internacional (ACI, 1995) defineix una cooperativa com a una associació voluntària de persones que s'uneixen per aconseguir les seves aspiracions econòmiques, socials i culturals a través d'una empresa de propietat conjunta i un govern democràtic.
La presa de decisions en les empreses cooperatives està basada en els valors d'ajuda mútua, coresponsabilitat, democràcia, igualtat, justícia i solidaritat, Valors dels quals emanen els set principis cooperatius que constitueixen la guia a través de la qual les empreses cooperatives duen els seus principis a la pràctica (ACI, 1995):
  1. Adhesió voluntària i oberta
  2. Gestió democràtica
  3. Dret dels socis a participar dels resultats generats per la cooperativa
  4. Autonomia i independència dels poders polítics
  5. Educació, formació i informació per als socis, directius, treballadors i representants
  6. Cooperació entre cooperatives
  7. Preocupació per la comunitat i implicació amb aquesta
     
Per quantificar el que suposen les empreses cooperatives en l'economia mundial, caldria assenyalar que d'acord amb dades incloses al World Co-operative monitor 2014, publicat conjuntament per l'ACI i l'Institut Europeu de Recerca en Cooperatives i Empreses Socials (EURICSE), les cooperatives facturaren arreu del món al llarg de l'any 2014, 2,2 trilions d'USD i ocupaven 250 milions de persones. La contribució de les empreses cooperatives a la generació d'ocupació és més que rellevant, tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu, ja que representa el 12% de la població ocupada als països del G-20.
Tanmateix, pel que fa al nombre de socis i d'empreses cooperatives, els Estats Units són el país del món on més persones són sòcies de cooperatives: hi ha 256 milions de socis i gairebé 30.000 cooperatives. Al Quebec (Canadà) prop del 70% de la població són socis d'alguna cooperativa. A l'Àsia, els països on les cooperatives tenen més rellevància són l'Índia i el Japó. A l'Índia, 93,7 milions de persones en són sòcies, mentre que al Japó ho són 77 milions. Cal destacar que en aquest país el 91% dels agricultors són cooperativistes. A Oceania, destaca el cas de Nova Zelanda on el 3% del PIB el produeixen les cooperatives, que copen el 95% de les exportacions de productes lactis (tant frescos com elaborats). Finalment, a Europa, el país en què les cooperatives tenen més pes és Itàlia, amb 22,5 milions de socis.
Pel que fa a l'Estat espanyol, la Llei 5/2011 de 29 de març, defineix l'economia social com el conjunt d'activitats econòmiques i empresarials que en l'àmbit privat duen a terme aquelles entitats que, de conformitat amb els anomenats (per la mateixa llei) principis orientadors, persegueixen l'interès general econòmic o social o ambdós. La Llei també enumera quines són, a l'Estat espanyol, les empreses de l'economia social.
Dintre de les anomenades for profit organizations, hi trobaríem, principalment, les cooperatives i societats laborals. Però també hi serien les mutualitats, els centres especials d'ocupació i les empreses d'inserció. D'altra banda, dintre de les anomenades not for profit organizations, hi trobem les associacions, les fundacions i les confraries de pescadors.
D'acord amb les dades de la Confederación Empresarial Española de la Economía Social (CEPES), a tot l'Estat hi havia al final de 2015, 42.929 empreses de l'economia social, que van generar el 10% del PIB. D'aquestes, 20.258, el 47,19%, eren cooperatives i 10.828, societats laborals, el 25,22%. Com s'aprecia clarament en aquestes dades, entre cooperatives i societats laborals hi ha 31.086 empreses, un 74,41% (gairebé dues terceres parts) del total d'empreses de l'economia social.
Pel que fa a l'ocupació generada i d'acord amb les estadístiques del Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, les cooperatives donaven ocupació directa a 277.390 persones al final de 2015. Les societats laborals donaven ocupació de manera directa a 63.536 persones. S'estima que el total d'ocupació directa i indirecta generada per les empreses de l'economia social el 2015 era de 2.219.733 llocs de treball a tot l'Estat. En total, les empreses de l'economia social generaren el 2015 el 12,5% de l'ocupació de l'Estat, amb un 80% de contractació indefinida i un 47% d'ocupació de persones menors de 40 anys.
Per territoris, Catalunya és on les cooperatives són més nombroses; 4.138 de les 20.258, el 20,43%, de les cooperatives de l'Estat són catalanes. Segueix Andalusia amb 3.973, el 19,61%, i en tercer lloc el País Valencià amb 2.396, l'11,82%.
Figura 1. Nombre de cooperatives l'any 2015
Gràfic 1
Font: CEPES.

La distribució de l'ocupació directa generada per les cooperatives en els diferents territoris durant el 2015, d'acord amb les estadístiques del Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, situa en primer lloc el País Basc, on les cooperatives ocupen 54.337 de les 277.390 persones de tot l'Estat, el 19,58%. En segon lloc, les cooperatives andaluses ocupen 43.897 persones, el 15,82%. Seguides per les cooperatives catalanes, amb 42.232 persones ocupades, el 15,22%, i les valencianes amb 37.079, el 13,37%.
Figura 2. Ocupació en cooperatives el 2015
Gràfic 2
Font: CEPES.

L'altre tipus d'empresa de l'economia social que resulta més rellevant dintre de la nostra realitat són les societats laborals (societats anònimes laborals – SAL i societats limitades laborals – SLL). Aquestes empreses tenen els mateixos requeriments de capital social mínim que les seves quasi homònimes societats capitalistes, però es diferencien d'aquestes pel fet que al menys el 51% del capital és propietat dels socis-treballadors (encara que cap soci-treballador pot tenir més del 30% del capital social), i hi poden haver socis capitalistes, mentre que els socis-treballadors poden optar entre cotitzar en el règim general de la Seguretat Social o en el d'autònoms. Les societats laborals van tenir una certa rellevància en el món de l'empresa en les dècades dels setanta i vuitanta, ja que van permetre que moltes societats capitalistes (principalment industrials) en crisi sobrevisquessin mitjançant la seva transformació en societats laborals. D'aquesta manera, les societats laborals i les cooperatives de treball associat han esdevingut tradicionalment els models d'empresa que han permès salvar llocs de treball en èpoques de crisi, com sigui que han estat les formes jurídiques que han facilitat l'existència de les anomenades empreses recuperades pels seus treballadors. Tot i això, cal assenyalar que les societats laborals són una forma d'empresa que fora de l'Estat espanyol no ha tingut el mateix desenvolupament. De fet, en molts països del món ni tan sols existeixen.
Figura 3. Nombre de societats laborals el 2015
Gràfic 3
Font: CEPES.

Des del punt de vista quantitatiu, al final de 2015 segons dades del Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social hi havia a tot l'Estat 10.471 societats laborals que ocupaven 64.491 persones. Per territoris, el lloc on més societats laborals hi ha localitzades és Andalusia, amb 2.331 empreses que ocupen 12.811 persones, seguida per la Comunitat de Madrid, amb 1.154 empreses que ocupen 7.367 persones.
Figura 4. Ocupació en societats laborals el 2015
Gràfic 4
Font: CEPES.


2. La nova realitat: aportacions de les B Corp i l'economia del bé comú
Poc abans de la primera gran crisi econòmica del segle xxi, el 2006, als Estats Units un grup d'empresaris, professionals i acadèmics formen el B Lab amb la convicció que la principal finalitat de qualsevol tipus d'empresa (incloent-hi les capitalistes) no podia ser generar beneficis al preu que fora i que dintre de l'impacte que les empreses tenien en la societat i el territori calia incloure en el balanç també l'impacte social i mediambiental per tal d'avaluar correctament la sostenibilitat de les activitats empresarials. Es tracta, doncs, d'un projecte nascut i desenvolupat col·lectivament.
Per la banda europea, el 2010, amb la publicació del llibre Economia del be comú, escrit pel filòleg austríac Christian Felber, es posa en marxa també un moviment que defensa que les empreses de qualsevol tipus incorporin objectius socials i de sostenibilitat. El moviment sorgeix després de l'esclat de la crisi, amb la voluntat de donar-li resposta. En aquest cas, es tracta d'un projecte nascut en l'àmbit individual que esdevé col·lectiu, però en el qual l'impulsor exerceix un lideratge clar.
Al llarg d'aquest apartat exposarem quins són els trets més rellevants de tots dos models, comparant-los entre si, i quina aportació suposen respecte de les empreses tradicionals de l'economia social (cooperatives i societats laborals).
2.1. Les B Corporations, una força per al bé
La visió que guia la definició de B Corporation està basada en la idea que les empreses i el món dels negocis poden actuar com a força per a fer el bé en una economia globalitzada. D'aquesta manera les B Corp han de ser capaces de crear beneficis (no sols econòmics o financers) per a tots els stakeholders i no tan sols per als propietaris de l'empresa.
D'una banda, aquesta definició intenta traslladar d'alguna manera la major part dels principis i valors cooperatius a les empreses capitalistes.
D'altra banda, Freeman (2010) defineix els stakeholders com grups de persones o individus que poden afectar l'assoliment dels objectius de l'organització o veure-se'n afectats. És per això que caldria que les organitzacions els tinguessis en compte a l'hora de prendre decisions (Bryson, 2004).
Per tant, seguir aquest concepte significa ampliar els grups socials que es tenen en compte a l'hora de prendre decisions dintre d'una empresa i no limitar-se solament als grups més pròxims com poden ser els propietaris del capital i/o els treballadors. Però a diferència de les cooperatives i les societats laborals, la capacitat d'influència ja no estaria definida només per la propietat sinó també per les relacions de l'empresa amb els grups de l'entorn. Així, un grup ecologista local, per exemple, podria arribar a ser molt rellevant, encara que no formés part de la propietat de l'empresa.
Tanmateix, la definició de B Corp no va lligada a cap forma jurídica determinada; així hi ha B Corps que són cooperatives com Cabot, Coop. (Vermont, EUA) i d'altres que no ho són com Ben & Jerry's (Vermont, EUA).
D'aquesta manera, des de B Lab (una organització sense ànim de lucre) el grup promotor d'aquest moviment va impulsar un sistema complet de certificació que defineix les variables que cal tenir en compte i els instruments de mesura corresponents (indicadors) per tal d'avaluar l'impacte social i mediambiental de l'activitat empresarial. Es tracta d'un sistema que compleix tots els estàndards que requereix una auditoria; es tractaria d'una adaptació del Balanced scorecard (Kapplan & Northon, 1996), en què variables i indicadors estarien interconnectats i permetrien l'anàlisi de l'empresa com un sistema integrat. La primera empresa certificada com a B Corp va ser Balle el 8 de juny de 2007.
La certificació B Corp es va crear amb la finalitat de permetre una informació transparent als consumidors, les empreses i les administracions públiques pel que fa al comportament social i mediambiental de les empreses a les quals adquireixen productes. Així, el 23 d'abril de 2010 l'Estat de Maryland introdueix en la legislació algunes formes de tractament favorable a les empreses certificades com a B Corp perquè entén que contribueixen al bé comú de la societat.
Actualment hi ha 1.854 B Corporations arreu del món, en 150 països diferents, que operen en 130 sectors d'activitat.
En definitiva, el sistema de certificació creat per B Lab ha esdevingut una eina molt útil per tal que les empreses (amb qualsevol forma jurídica) incloguin principis i valors socials i mediambientals, la qual cosa implica incorporar, en gran mesura, els principis i valors cooperatius.
2.2. L'economia del bé comú
Per la seva banda, l'economia del bé comú també intenta que les empreses capitalistes incorporin els principis i valors de l'economia social. Com en el cas de les B Corp, també es basa en l'enfocament dels stakeholders per a dissenyar un sistema d'auditoria del bé comú. Amb aquesta auditoria es pretén avaluar el grau d'acompliment dels criteris socials. L'instrument en el qual es basa és l'anomenada matriu del bé comú, en la qual es defineixen una sèrie de variables lligades a diferents stakeholders. Aquestes variables tenen una sèrie d'indicadors associats per a mesurar-ne el grau de compliment. Actualment, la matriu del bé comú va per la cinquena versió.
La matriu del bé comú presenta els valors següents: dignitat humana, solidaritat, sostenibilitat ecològica, justícia social i participació democràtica i transparència. I els analitza tenint en compte l'impacte en els stakeholders següents: proveïdors, finançadors, empleats (incloent-hi propietaris), clients, productes, serveis, coempreses i àmbit social (regió, sobirania, generacions futures, persones i naturalesa mundial). A banda, hi ha alguns aspectes que poden penalitzar, és a dir, restar punts a la suma aconseguida anteriorment.
A diferència de la certificació de les B Corp, les variables i els indicadors no funcionen com un sistema interconnectat, sinó que hi trobem diferents seccions que van sumant puntuacions. Una altra diferència important és que mentre que l'economia del bé comú intenta abastar la certificació de territoris, municipis, administracions públiques i empreses privades (tot tipus d'organitzacions), el certificat B Corp només abasteix organitzacions del sector privat, ja que no es mesura de la mateixa manera l'impacte social del sector privat que el del sector públic.
Un altre tret diferenciador és que l'economia del bé comú és un concepte inspirat en realitats que ja existien, creat per una persona, Christian Felber, i desenvolupat posteriorment de manera col·lectiva prenent com a base el lideratge del seu creador. Tant en el cas de l'economia social i solidària com en el de B Corp es tracta de conceptes que es generen i desenvolupen de manera col·lectiva per part de la societat civil amb la voluntat de donar resposta a problemes concrets.

3. Anàlisi comparativa i conclusions
En la taula 1 es presenta un resum dels trets definitoris que caracteritzen cadascun dels tres models descrits en aquest article.
Taula 1. Resum dels tres models presentats
  Influència en decisions Forma jurídica Tipus de promotor/s
Empreses tradicionals d'economia social i solidària
Basada en la propietat
Limitada a unes formes jurídiques definides. Principalment cooperatives i societats laborals
Col·lectiu, societat civil
B Corporations
Basada en les relacions de l'empresa amb els seus stakeholders
Qualsevol forma jurídica
Col·lectiu, societat civil
Economia del bé comú
Basada en les relacions de l'empresa amb els seus stakeholders
Qualsevol forma jurídica
Christian Felber lidera aquest model i posteriorment s'hi incorporen altres persones
Font: Elaboració pròpia.

Com es pot veure clarament en la taula 1, pel que fa a la manera que té la societat d'influir en la presa de decisions de les empreses, l'enfocament tradicional de l'economia social i solidària es basa en el principi clàssic de la propietat del capital, que considera que algú pot influir en les empreses quan forma part de la propietat del capital social. L'aportació tant de les B Corp com de l'economia del bé comú modernitza aquest concepte ampliant-lo, ja que en ambdós casos es considera que es pot influir en la presa de decisions de les empreses tant si s'és propietari com si es té un alt grau d'interès i de capacitat d'influència, cosa que no necessàriament implica formar part de la propietat. Així, per exemple, uns consumidors informats i compromesos poden influir amb les seves decisions de compra en el comportament de les empreses. D'aquest primer tret, se'n deriva el segon: com que en l'economia social i solidària tradicional les persones tenen capacitat d'influència si tenen la propietat, aleshores es creen unes formes jurídiques que permeten que part de la societat civil participi en la propietat del capital social. En canvi, en els altres dos casos qualsevol forma jurídica pot esdevenir una empresa social i mediambientalment sostenible i compromesa.
Finalment, pel que fa al tipus de promotors de cadascuna de les iniciatives analitzades, només en el cas de l'economia del bé comú ens trobem amb un promotor individual que exerceix un lideratge clar en el projecte; en els altres dos casos hi ha promoció col·lectiva i lideratges compartits.
Com a principal conclusió podríem destacar que els nous models del segle xxi han contribuït a ampliar i modernitzar l'àmbit d'actuació i l'enfocament de l'economia social i solidària clàssica, si bé aquesta, en tenir un recorregut històric, està més consolidada i assentada en les societats d'arreu del món.

Bibliografia
BRYSON, J. M. (2004). «What to do when stakeholders matter: stakeholder identification and analysis techniques». Public management review. Núm. 6(1), pàg. 21-53.
FREEMAN, R. E. (2010). Strategic management: A stakeholder approach. Cambridge University Press.
JIMÉNEZ, J. C. (2005). (coord.). Un enfoque económico del Tercer Sector. Ed. Fundación ONCE.
KAPLAN, R. S; NORTON, D. P. (1996). The balanced scorecard: translating strategy into action. Harvard Business Press.
MELIÁN NAVARRO, A.; CAMPOS CLIMENT, V. (2010). «Emprendedurismo y economía social como mecanismos de inserción sociolaboral en tiempos de crisis». REVESCO. Revista de estudios cooperativos. Núm. 100, pàg. 43-67.
SANCHIS PALACIO, J. R.; CAMPOS CLIMENT, V. (2007). «La dirección estratégica en la economía social: utilización de herramientas de análisis estratégico en las cooperativas». CIRIEC-España, revista de economía pública, social y cooperativa. Núm. 59, pàg. 237-258.
SANCHIS PALACIO, J. R.; CAMPOS CLIMENT, V. (2008). «La innovación social en la empresa: el caso de las cooperativas y de las empresas de economía social en España». Economía industrial. Núm. 368, pàg. 187-196.

Webgrafia
https://www.bcorporation.net/ (Data de consulta: 26.08.2016)
http://www.cepes.es/ (Data de consulta: 31/08/2016)
http://economia-del-bien-comun.org/es (Data de consulta: 26/08/2016)
http://www.empleo.gob.es/es/estadisticas/index.htm (Data de consulta: 31/08/2016)
http://ica.coop/ (Data de consulta: 17/08/2016)

Sobre l'autora
Vanessa Campos i ClimentVanessa Campos-i-Climent
Professora ajudant doctora del Departament de Direcció d'Empreses. Universitat de València
Es va doctorar en Economia Social (especialitat Cooperatives) l'any 2011 i va ser la primera persona que va obtenir el títol en el programa de doctorat d'Economia Social de la Universitat de València, pioner a Europa. Fins a l'any 2010 va exercir com a economista en el sector privat, en l'àrea de consultoria estratègica d'empreses. Actualment és professora ajudant doctora de la Facultat d'Economia de la Universitat de València. Des de l'any 2001 publica articles científics sobre empreses socials, cooperativisme i crèdit cooperatiu, i ha participat també en diversos projectes d'investigació d'àmbit estatal i internacional. Darrerament ha publicat els llibres Caixa Popular. Un model de banca cooperativa, social i diferent i El modelo Consum, una cooperativa responsable y sostenible» ambdós a Vincle Editorial.
http://oikonomics.uoc.edu/divulgacio/oikonomics/ca/numero06/dossier/vcampos.html


dissabte, 2 de febrer de 2019

Adela Suñer: "L'Economia del Bé Comú és una forma coherent de fer economia"

Adela Suñer: "L'Economia del Bé Comú és una forma coherent de fer economia"

Autor/a: 
Anna Parisi
Xarxa de Voluntariat Ambiental de Catalunya

El 2010 l'economista austríac Christian Felber va plantejar el model econòmic de l'Economia del Bé Comú. Parlem amb Adela Suñer, membre de l'Associació Catalana per al Foment de l'Economia pel Bé Comú.

Que és l'Economia del Bé Comú?

És una manera coherent de fer economia. Perquè és coherent? Perquè té en compte valors. Uns valors universals reconeguts en la majoria de les constitucions, i uns valors que la majoria de les persones senten internament: dignitat humana, solidaritat, sostenibilitat ecològica, justícia social i participació democràtica i transparència... Com a resultat, en surt una economia que no és una finalitat en si mateixa, sinó un mitjà per assolir el bé comú, que, de fet, és la finalitat de tota comunitat.

Quina és la realitat que tenim a Catalunya?

Els anys, i la crisi, ens han mostrat, a Catalunya i arreu, una economia que mira constantment a pèrdues i guanys. Però analitzant bé el que ha passat ens adonem que no ha estat coherent per a tots. Hi ha hagut pèrdues, i també uns grans guanys, però l'enriquiment ha estat molt desigual. Poques persones posseeixen tanta riquesa com tota la resta de la població del món. Això passa perquè tenim una manera no coherent de fer economia.

I quina és la proposta de l'Economia del Bé Comú?

És una proposta pràctica, de funcionament, i que va molt més enllà de la responsabilitat social corporativa. Es dirigeix a 4 perfils. Als governs, les empreses, les institucions i la ciutadania. Als governs se'ls demana que legislin per limitar la desigualtat, per promoure la democratització de les grans empreses, per la creació de lleis laborals, la regularització dels horaris, ... Cal tenir en compte que la guanyadora del premi Nobel d'economia Elinor Ostrom (la primera dona a rebre aquest guardó) ho va fer precisament pels seus estudis sobre els Béns Comuns: són aquells béns bàsics per la societat que han de ser comuns i per tant gestionats democràticament, de forma participada.
En l'àmbit de les grans empreses s'aposta per la propietat mixta, que fomenta la participació dels treballadors i treballadores. Cal tenir en compte que la participació implica drets, però també deures; implica democràcia, però també responsabilitat. L'Economa del Bé Comú aporta una visió molt àmplia de l'economia, en la que tot ha de passar pel filtre dels valors. .
A les institucions, públiques i privades, l'EBC proposa el balanç del bé comú. És un instrument a través del qual les empreses, ajuntaments i organitzacions de tot tipus poden mesurar els seus impactes sobre el bé comú. Igual que el balanç i el compte d'explotació, considerem que el balanç del bé comú hauria de ser obligatori.

Com es realitza un balanç del bé comu?

És una forma de revisar l'activitat mirant com es tracten els 5 valors principals, dignitat humana, solidaritat, sostenibilitat ecològica, justícia social i participació democràtica i transparència, en cadascun dels grups d'interès: empreses proveïdores, entitats de finançament, treballadors i treballadores, clientela, medi ambient, i la societat on es troba l'empresa. S'analitza quines accions fa o no fa l'empresa, es relaciona amb fites i objectius, i tot això dóna lloc a uns indicadors. Es genera una puntuació que defineix un diagnòstic de l'empresa. A partir d'aquí s'elabora un pla que marca l'itinerari d'accions per millorar i produïr més be comú.

I quin és el paper de la ciutadania?

A la ciutadania li demanen que miri més enllà: cal buscar dades d'amb qui treballes i on compres. La ciutadania ara no té prou informació sobre les empreses i no està educada per demanar-la. En termes globals, promovem un procés de canvi social en tots els àmbits, i això és un procés lent.

Com va començar a Catalunya?

El moviment de l'Economia del Bé Comú té 6 anys. A Catalunya l'Associació existeix des de fa 3 anys. Ens vam crear a partir del que li diem un "camp d'energia", un col·lectiu de persones interessades a aprendre i difondre l'Economia del Bé Comú. La nostra activitat principal és difondre l'Economia del Bé Comú i donar suport i acompanyament a les organitzacions interessades a fer el Balanç del Bé Comú. Tant el moviment com nosaltres estem en fase pionera. Actualment, entre empreses i particulars som uns 80, dels quals una veintena de més actius. Som un perfil de persones d'edats i professions diverses. Estem organitzats en 3 equips de treballs que s'ocupen de la difusió i acollida de voluntaris, acompanyament a institucions, i coordinació. A part, la gent es pot vincular a l'Associació com a "simpatitzant", una figura que creiem que ens apropa molt a les persones.

Quines tasques desenvolupeu?

La nostra tasca de difusió la fem a través de conferències, seminaris i xerrades. L'acompanyament a institucions per la realització del Balanç del Bé Comú el fem a demanda, i també amb iniciatives nostres com un Balanç del Bé Comú per a pimes. Hem trobat ajuntaments molt receptius, i estem treballant amb alguns de petits.Com he dit estem en una fase pionera i es tracta d'anar caminant. Considerem que ara és molt important fer difusió i sensibilització. Des de la Universitat de Barcelona cada any realitzen treballs de grau sobre l'Economia del Bé Comú. En Christian Felber ve bastant sovint, i intentarem que el desembre vingui en un acte que estem preparant sobre experiències i bones pràctiques.

A quines dificultats heu de fer front?

Crec que encara hi ha una cultura ciutadana que no és propera a la participació: potser per qüestions culturals, la ciutadania està molt acostumada a la indiferència, la passivitat, la comoditat... Per a mi la dificultat principal és aconseguir aquest canvi cultural, i que el ciutadà i la ciutadana mitjos s'activin i participin en les qüestions d'interès comú.
L'altre gran problema és la resistència al canvi que tenen les grans organitzacions.

Quines són les principals fites assolides?

Una fita és sense dubte el dictamen favorable del parlament europeu el setembre de 2015, per la creació d'un mercat ètic europeu, que recomana els estats a legislar seguint els paràmetres de l'economia del bé comú. El febrer de 2017 la Generalitat Valenciana ha emes també un ordre de suport a l'Economia del Bé Comú. I s'acaba de crear al juny la Càtedra Per l'Economia del Bé Comú a la Universitat de València.

Un bon moment de la vostra trajectòria com a associació?

La celebració de la trobada internacional d'associacions d'Economia de Bé Comú, a Barcelona, el maig de 2016, amb la col·laboració de la UB i la casa de Sant Felip Neri. Actualment hi ha associacions a molts països, tot i que és a Àustria i Alemanya, a on va néixer, on el moviment està més fort. Nosaltres convidem a totes les persones que vulguin col·laborar amb nosaltres per aconseguir institucions més democràtiques i un model econòmic amb valors, i entrar a la web i fer-se simpatitzants; això multiplica l'energia a favor del bé comú!

dilluns, 2 de juliol de 2018

SEDA,(Sustainable Economic Development Assessment). BCG


RELATED EXPERTISEPublic Sector, Growth, Globalization

The Private-Sector Opportunity to Improve Well-Being

July 21, 2016 By Douglas Beal , Enrique Rueda-Sabater , Su En Yong , and Shu Ling Heng



Leaders around the world increasingly recognize that GDP alone cannot give a full picture of a country's performance. The well-being of citizens is an even more important measure. The Boston Consulting Group’s Sustainable Economic Development Assessment (SEDA) is a powerful diagnostic designed to provide government leaders with a perspective on how effectively their countries convert wealth, as measured by income levels, into well-being.1 But while the public sector is increasingly focused on well-being and how to enhance living standards, it has not been clear what role there is—if any—for the private sector.
Our research shows that the private sector can make crucial contributions to well-being. When scalable, sustainable solutions to social challenges emerge, we often see the private sector playing a central role. Such efforts go beyond corporations' support for social or environmental causes that are unrelated to their primary business—often part of corporate social responsibility initiatives. Rather, companies can innovate within their core business models in a way that not only enhances shareholder value but also helps address important societal challenges.
To understand the opportunity for the private sector to make a meaningful social impact, we took a close look at the financial services sector and the issue of financial inclusion: access among underserved groups to services such as simple payment and money transfer services, deposit accounts, credit, and insurance. Among our most compelling findings: there is a clear and measurable link between financial inclusion and well-being. And this connection holds even when we control for income, which means that it is not due simply to wealthier countries' higher levels of both well-being and access to financial services.
In addition to the insights on financial inclusion, our 2016 assessment highlighted some interesting stories:
  • Countries in sub-Saharan Africa such as Ethiopia are making tremendous strides in improving well-being; 15 countries in sub-Saharan Africa are in the top quintile in that measure.
  • Developed countries with relatively high current levels of well-being posted weak improvements in general. Greece had the lowest score for recent progress in well-being among the countries we assessed.
  • To better understand the dynamics in Europe, we divided Western European countries into three tiers by their scores in current level of well-being. The low-level countries, concentrated in southwest Europe, are performing particularly poorly in employment and are falling further behind the rest of the world in that area.
  • In a period of turmoil within the European Union, SEDA reveals that EU membership may have a significant positive effect in certain areas. Several Central and Eastern European countries are among those with the highest recent progress in sustainability (which includes income equality, civil society, governance, and environment). Those countries have recently joined or are in the process of joining the EU, and their gains are probably influenced by EU policies and standards.
  • China continues to produce well-being improvements in line with its rapid economic growth. India has a high recent-progress score, although its ability to convert its strong GDP growth into well-being improvements is slightly below average.
Notes:
1.
Our data set includes 162 countries plus Hong Kong, which is a special administrative region of China. For the sake of simplicity, we refer to all entities as “countries.”

Defining Well-Being



SEDA defines well-being through three fundamental elements that comprise ten dimensions. (See Exhibit 1.)
  • Economics, which includes income, economic stability, and employment
  • Investments, which includes education, health, and infrastructure
  • Sustainability, which covers two areas: the environment dimension and social inclusion, which comprises the income equality, civil society, and governance dimensions
empty


For each country, we calculate four measures that provide insight into relative levels of well-being:
  • The current level offers a snapshot of well-being today on a scale of 0 (lowest) to 100 (highest).
  • Recent progress examines how well-being has evolved from 2006 to 2014. This metric is also measured in relative terms, on a scale of 0 to 100.
  • Wealth to well-being compares a country’s current level of well-being with the level that would be expected given the nation’s per capita income. The expected level is represented by a coefficient of 1.0, which is based on global averages.
  • Growth to well-being compares how effectively a country has converted its economic growth into well-being improvements with the level that would be expected. This is also represented by a coefficient of 1.0, based on global averages.

Insights from SEDA 2016



The top ten countries in current-level SEDA scores are in Western Europe. Norway is number one, as it has been since we launched SEDA, in 2012.
When it comes to countries that made the greatest strides in well-being, Asia and Africa dominate. Ethiopia has the highest recent-progress score—gains there have been particularly strong in income and health. (See Strategies for Improving Well-Being in Sub-Saharan Africa, BCG Focus, May 2013.) Ethiopia's performance is emblematic of the gains in sub-Saharan Africa as a whole: 15 countries in the region are in the top quintile of recent-progress scores.
A number of Western countries, meanwhile, posted weak progress. Greece has the lowest recent-progress score among the countries we studied. Not surprisingly, the country's recent-progress performance in economics is also the weakest in our data set.
To better understand the dynamics in Europe, we divided Western European countries into three tiers by current-level scores. The most striking differences between the high and the low groups are in the education and employment dimensions. The countries in the top group (Austria, Denmark, Finland, Germany, the Netherlands, and Norway) are well above the average of those in the bottom group (Cyprus, France, Greece, Italy, Malta, Portugal, and Spain) in both employment and education and made greater progress than the low-tier countries in both dimensions.2 As a result, the gap between the top and bottom tier is growing. The low-tier countries are also below the median in employment and are falling further behind the rest of the world.
Myanmar is one of the new countries in our data set this year. The country has seen a period of major political and economic reforms, culminating in the transition this year to the first elected government in more than five decades. Amid such changes, the country is experiencing a surge in interest from foreign investors. Myanmar's evolution is reflected in its SEDA scores. While the country's current-level score is in the second lowest quintile, its recent-progress score is in the top quintile. Progress has been particularly strong in health and income.
Converting Wealth and Growth into Well-Being. SEDA allows us to control for wealth and growth when assessing well-being. Consequently, we can identify countries that are converting wealth or growth into well-being at above average rates.
When it comes to converting wealth into well-being, several countries stand out. Among them are Vietnam, Rwanda, Albania, and Ethiopia. (See Lotus Nation: Sustaining Vietnam's Impressive Gains in Well-Being, BCG report, March 2016.) (See Exhibit 2.)
Notes:
2.
The midlevel tier included Belgium, Iceland, Ireland, Luxembourg, Sweden, Switzerland, and the UK.


Meanwhile, three Balkan nations are leaders when it comes to converting growth into well-being: Croatia (which holds the number one position), Bosnia and Herzegovina, and Serbia. (See Exhibit 3.) Poland, which had the highest growth-to-well-being coefficient in 2015, continued its strong performance and is in the fifth spot this year.


China continues to produce well-being improvements in line with its robust economic growth from 2006 to 2014. The country's gains have been well above the rest of the world's in investments—health, education, and infrastructure. But China continues to lag behind the median in sustainability—particularly in the environment dimension.
India also has an above average wealth-to-well-being coefficient. India's overall progress, however, is slightly below what would be expected given its growth rate from 2006 to 2014.
Patterns Across Groups of Countries. Our 2016 analysis shows that most of the patterns we identified in 2015 persist—with some interesting variations.
  • Both this year and last, we found that countries with high current-level scores in sustainability made the greatest progress in that area. Countries with low current-level sustainability scores posted recent progress below the median and so were falling further behind. This year, the pattern continues, with particularly strong gains by Eastern and Central European countries. The strong performance among some of those countries reflects changes that were in part a result of recently joining or being in the process of joining the EU.
  • This year, most oil-rich countries (those that earn rents from oil that represent more than 10% of GDP) were again below average at converting both wealth and growth into well-being. In our 2015 and 2016 analyses, the current-level score for this group lagged behind the score for the rest of the world significantly in the area of governance.
  • This year and last, we found that countries with faster economic growth tended to have much lower recent-progress scores in the environment. China, for example, posted strong economic growth from 2006 to 2014 but has a weak current-level score in the environment and is continuing to fall behind in that dimension.
  • Our research also continues to highlight the impressive advances in sub-Saharan Africa. Last year, countries in the region posted gains in line with the median in education and infrastructure and were well above the median in health. This year, the group continues to outpace the median significantly in health and is slightly above the median in education.
  • This year, we took a closer look at another topic: infrastructure. We divided countries in our data set into three groups according to current-level infrastructure scores: high, midlevel, and low. We found that countries with high current-level infrastructure scores did not post high recent-progress scores in that dimension—not surprising, given that they generally did not have as much room for improvement. Countries in the middle group made the most progress in infrastructure, much greater than that of the low current-level group. The weak progress of the bottom group has major implications for financial inclusion, as we discuss below.

Financial Inclusion and Well-Being



To understand how the private sector can contribute to well-being, we took a close look at the area of financial inclusion.
How can this be measured? The most basic financial service to which an individual can have access is an affordable financial account. Such accounts give people a safe way to deposit money, receive salary and other kinds of payments, and transfer funds to relatives. With that in mind, we used the World Bank's summary measure of financial inclusion: the percentage of individuals over the age of 15 who have a financial account, either a bank or a mobile-money account.3 Mobile-money accounts are typically provided by telecommunications companies.
By this measure, there has been major progress over the past several years. From 2011 through 2014, the number of people with access to a financial account rose more than 25%, from 2.5 billion (51% of the world's adult population) to 3.2 billion (62%).
Progress, however, has not been uniform. Over the past decade, significant gains in financial inclusion have been made in East African countries such as Kenya, Uganda, and Tanzania. The growth in mobile accounts represents much of those gains. India and China have also made major strides. From 2011 to 2014, 185 million people in India and 188 million in China became first-time bank account holders.
In many wealthier countries, the challenge is one of depth—providing disadvantaged groups with financial services beyond very basic options and improving their usage rates. A key to achieving both goals is often the affordability of services. Among developed countries, the US made notable gains from 2011 to 2014, with the percentage of those over the age of 15 with an account jumping from 88% to 94%. But despite that progress, challenges remain; the unbanked rate in some states is more than twice the 6% national level.
As financial inclusion expands, what does this mean for well-being? Our SEDA analysis finds a clear and measurable connection between financial inclusion and well-being. This makes sense. Wealthier countries have more resources to invest in areas that support well-being. And given that financial inclusion tends to be higher in wealthier countries, it follows that countries with more financial inclusion would also have higher levels of well-being.
But even when we control for income, we see a clear and measurable relationship between financial inclusion and well-being. This means that among countries with the same income level, those with higher levels of financial inclusion are likely to have higher levels of well-being.  In fact, we find that financial inclusion accounts for 11% of the difference in well-being among countries—above and beyond what can be explained by differences in income levels.
Why would this be? The logical answer is that financial inclusion is linked to many aspects of well-being that have little to do with income. And our analysis found that three other SEDA dimensions have a particularly strong association with financial inclusion—civil society, governance, and infrastructure—associations that hold even when we control for income.
The link to infrastructure is particularly noteworthy and understandable. Reliable electricity, access to the internet, and well-developed mobile-phone networks—all of which are captured in the SEDA infrastructure dimension—have been key tools for expanding access to financial services in many emerging economies.
Notes:
3.
See the World Bank's Global Findex database on financial inclusion. The 2011 Findex numbers do not include mobile accounts. This has an impact on the percentage change in financial inclusion that is significant for only a few countries.

Lessons in Expanding Financial Inclusion



Any real momentum in financial inclusion requires a solid foundation that consists of two building blocks:
  • A sound and flexible regulatory structure that promotes innovation and competition while safeguarding consumers and the integrity of the financial system
  • A robust infrastructure, including reliable electricity and telecommunications networks and a well-functioning payment infrastructure  
Once that foundation is in place, the private sector can drive rapid innovation to expand financial inclusion. The pace of such innovation is reflected in an explosion of equity funding in the financial technology sector. In 2015, $22 billion was invested in privately held financial technology startups, up from just $4 billion in 2011.
We have examined four countries where private- and public-sector players have experimented with new approaches to expanding financial inclusion:
  • The mobile-phone-based money transfer service M-Pesa, launched by telecommunications company Safaricom in Kenya, took off thanks in part to a flexible regulatory environment and the way the service leveraged the many small retailers in the country.
  • In South Africa, strong financial regulations and the presence of large national retail chains have enabled new business models for increasing financial inclusion. Banks such as Commonwealth Bank have teamed up with large retailers, which serve as a massive distribution network for reaching previously unbanked citizens.
  • In India, the government has been a major catalyst. A push to give all citizens a national ID, along with new regulations that allow companies other than financial institutions to operate as “payment banks,” is expanding financial inclusion.
  • In Peru, the government has linked up with banks, telecommunications companies, and other private-sector players to promote the development of one mobile-payment system. The goal: to encourage companies to use that system to offer a slew of new, low-cost financial products and services to Peruvians who are currently excluded from the system.
These experiences highlight how various factors influence what works and what doesn't. And they underscore a critical lesson: approaches that are effective in one country are not always transferable to others.

The Private-Sector Opportunity



As we can see in our study of financial inclusion, private enterprises can create social benefits that strengthen well-being. And they can do this in the course of operating their core business—not as a side activity.
To avoid missing such opportunities, CEOs and other private-enterprise leaders—in particular, those with large footprints in emerging markets—can start by asking themselves two questions:    
  • Have we explored how our core business model can create social value?
  • How integrated are our corporate social responsibility and government relations efforts with our core business model? Are they a distraction from core operations—or can we use them to amplify and document the social value we create through core activities? 
The private sector has a major opportunity to contribute to the well-being of people around the world. And if companies do this effectively, they can boost shareholder value in the process.
Download the Full Report

divendres, 1 de juny de 2018

Una lección de (buena) economía La economia del bien comun-REFLEXIONES DEL NOBEL JEAN TIROLE

Una lección de (buena) economía

 La economia del bien comun-REFLEXIONES DEL NOBEL JEAN TIROLE 

Antonio Argandoña

El mercado necesita instituciones, leyes y normas que favorezcan la transparencia y la competencia

 

En nuestra sociedad dividida por la crisis económica, que rechaza el diálogo y busca soluciones simplistas para problemas complejos, es muy necesario que se alcen voces que propongan amplitud de miras, que nos ayuden a entender a los que piensan de otro modo, a salir de los supuestos de siempre y a no aceptar sin escrutinio las recetas populistas o partidistas. Jean Tirole, prestigioso economista francés, premio Nobel de Economía en 2014, es una de esas voces, que habla con sencillez y humildad en un libro reciente, 'La economía del bien común' (Barcelona, Taurus, 2017).
No voy a contar lo que dice, porque el libro es grueso (más de 550 páginas), aunque su lenguaje no es técnico. Sí que me referiré a algunos de sus mensajes, que, como he dicho, necesitamos escuchar hoy. Por ejemplo: seamos conscientes de las limitaciones de nuestro conocimiento. O, tomando las palabras de otro gran economista de hace un siglo, “en las ciencias sociales no hay verdades absolutas (excepto esta, claro)”.

Normas sociales y rutinas de comportamiento

Esto es muy útil para los economistas, porque, a estas alturas de nuestra ciencia, ya sabemos que los seres humanos no somos tan racionales como dicen nuestros modelos; que nos dejamos influir por las normas sociales y por las rutinas de comportamiento; que la información está repartida de modo muy desigual, y que frecuentemente creemos lo que queremos creer, no lo que se presenta ante nosotros. Y me atrevo a poner énfasis en estas limitaciones y tergiversaciones, porque las sufrimos todos, también los ciudadanos de a pie.
Entretodos

“Pero, si esto es así, ¡estamos perdidos!, dice el lector”. Nuestros 'expertos' no son de fiar en lo que nos dicen, y nosotros, los que les escuchamos, tampoco. Bueno, esto ya lo sabíamos desde hace siglos. Para eso hemos 'inventado' algunas soluciones. Una es el mercado, que Tirole defiende, pero con mucho realismo. El mercado necesita instituciones, leyes y normas que los protejan, que favorezcan la transparencia y la competencia (¡oh, qué importante es la competencia, subraya Tirole!).

No hay que esperar que los legisladores y reguladores lo vayan a hacer mejor que trabajadores, empresarios y consumidores

Eso da entrada al Estado. Pero sus representantes tampoco son de fiar, porque muchas veces persiguen intereses privados y sufren los mismos sesgos que los demás. No hay que esperar, pues, que los legisladores y reguladores lo vayan a hacer mejor que los trabajadores, empresarios y consumidores. Lo que hay que conseguir es que los políticos vigilen que los que toman decisiones no creen incentivos perversos, que producen resultados ineficientes e injustos. La gente, dice Tirole, suele reaccionar a los incentivos; si estos son malos, las decisiones serán incorrectas.
Por ejemplo, una empresa grande tratará de bloquear la entrada a nuevos competidores; un sindicato poderoso tratará de proteger a sus trabajadores, a costa, por ejemplo, de los que acaban de llegar al mercado laboral o de los que están en el desempleo, y un partido político tratará de proteger a los que le dan financiación, aunque a sea a costa del interés de todos los ciudadanos.

Supuestos, soluciones y argumentos

Tirole comenta un amplio listado de temas de actualidad, desde el cambio climático hasta el proteccionismo comercial, desde la gestión de las plataformas digitales hasta el alto desempleo que hay en Francia (¡qué diría del que tenemos en España!), desde las burbujas especulativas hasta la regulación de las instituciones financieras. El lector encontrará buenas discusiones de los supuestos, las posibles soluciones y, especialmente, de los argumentos que solemos dar los economistas para entender las consecuencias, casi siempre negativas a un plazo no tan largo, que tienen las “geniales” soluciones que se les ocurren a otros economistas poco cuidadosos, sobre todo si trabajan para políticos poco responsables.
El lector no tiene por qué estar de acuerdo con todas las propuestas de Tirole. Por ejemplo, me parece que su concepto de “bien común” es demasiado limitado, porque no quiere hurgar en las entrañas del proceso de toma de decisiones que analizamos los economistas. Su ética es la de tener en cuenta los intereses de todos, algo necesario, pero incompleto. Pero, a pesar de todo, me parece que vale la pena que hagamos todos, los economistas primero, los políticos después, y los ciudadanos al final, un ejercicio de reflexión y diálogo sobre nuestros problemas. La economía del bien común puede ser especialmente útil en nuestras universidades, en las que lo políticamente correcto o lo que es aceptable para ciertas opciones ideológicas puede suponer un freno a la hora de hacer buena economía. 

 

https://www.elperiodico.com/es/opinion/20180531/articulo-opinion-antonio-argandona-leccion-buena-economia-jean-tirole-6849935 

Jueves, 31/05/2018